dijous, 8 de novembre de 2012

Incerta glòria


http://www.catradio.cat/audio/655577/Capitol-13

N'han dit:
L'obra de Sales neix clarament des de la perspectiva dels vençuts, tant en l'àmbit personal com, sobretot, de país. Neix des d'una mirada desencisada i melanconiosa, la d'aquell que ha vist com perdien la vida sobretot els soldats de Catalunya i ha deixat enrere, així, moltes esperances, les de tota una generació sacrificada. D'aquí sorgeix la impossibilitat de fer aquesta epopeia magnífica en què Sales pensava encara als anys quaranta, quan era més jove i entusiasta, amb esperances de tornar a combatre i, consegüentment, de comptar com a país -a més de formar part, llavors, d'aquest grup dinàmic, el de Quaderns de l'exili-. Tanmateix, deu quedar en ell el sentiment de deure, el d'haver de retre un homenatge a la massa anònima de soldats molt joves, adolescents sovint, que van trobar la mort en els combats. Es tracta d'una generació per a la qual la guerra va representar patiments i sacrificis de tot tipus, tan morals com físics. Uns homes, a més, que des de la perspectiva d'un oficial supervivent han estat vergonyosament oblidats: "Dels soldats de Catalunya ningú no se'n recordava", va confiar Sales a la seva muller, en rebre la creu de Sant Jordi. I aquest és un aspecte destacat per entendre la novel·la, un propòsit a tenir en compte perquè justifica i potser fins i tot dóna el primer impuls per escriure una obra que va molt més enllà d'aquesta voluntat inicial. Una voluntat de testimoniatge i, encara més, de reportatge, que, en canvi, caracteritza altres obres: Unitats de xoc, de Pere Calders; 556 Brigada mixta, d'Avel·lí Artís, etcètera. De fet, Sales tingué la sort de sortir-se'n amb vida, aquesta sort decisiva en els temps evocats i de la qual es parla repetidament a la novel·la. Marcat de manera profunda per tot el que va viure i veure, probablement vol que no se'n perdi la memòria, i això el porta a escriure amb una voluntat de permanència, de llegat.

Carme ArnauCompromís i escriptura. Lectura d'Incerta glòria de Joan Sales (Barcelona, Cruïlla) 

Extret de: http://lletra.uoc.edu/ca/obra/incerta-gloria-1956/detall03)

dimecres, 7 de novembre de 2012

La Nova Cançó

La Nova Cançó fou un moviment que va traspassar amb escreix el món de la música. Es va gestar en la dècada dels 60, en un període de certa obertura del franquisme. Va contribuir a popularitzar la música en català, a denunciar la falta de llibertat al país i a normalitzar la llengua en un àmbit, el musical, vetat pel règim il·legítim de Franco. Us deixem un tast dels tres cantants més representaius: Raimon (Diguem no), Lluís Llach (L'estaca) i Maria del Mar Bonet (Què volen aquesta gent).